Una de les coses més típiques de Japó són els Izakaya, que vindrien a ser les nostres tasques, és a dir, unes tabernes amb taules grans per anar-hi amb un grup d’amics a prendre cerveza (o qualsevol altre beguda) i menjar. Entre aquest tipus de locals hi ha els Yakitori (焼き鳥 – broquetes de pollastre).  Una de les opcions més econòmiques, sobretot si es vol menjar o beure molt, és la dels Tabehodai o Nomihodai, que tot i que ens pot sonar fatal, no és més que la fantàstica opció de Bufet Lliure i Barra Lliure respectivament.

Ahir, “l’espanyolada” de l’escola, després del Speech Contest, vam anar a celebrar l’inci del cap de setmana en un Yakitori de Shinokubo. Pel mòdic preu de 2.900 iens (5% d’impostos inclòs!), durant 2 hores vam poder menjar i beure qualsevol opció de la carta (aquí és molt comú que en els izakayes no hi puguis estar més de 2hores). La primera mitja hora podíem demanar el que volguessim de beguda, però ens portaven el què volien de menjar. A partir de la segona mitja hora, i fins 20 minuts abans que fes 2 hores que havíem entrat en el Yakitori, podíem demanar el que volguessim. Suposo que no cal comentar la de plats i gots que els cambrers, molt amablement, ens van deixar sobre la taula, i que l’alegria tampoc no va faltar!

En el Yakitori, obviament, l’especialitat són les broquetes de pollastre, que també poden portar verdura; però hi tenen tot tipus de menjar, fins i tot per a mi, que no m’agrada la carn! em vaig posar les botes amb les opcions no-carnívores!

Normalment, si es pregunta a un europeu que digui un menjar típic japonès, és gairebé segur que dirà “sushi”, però m’atreviria a dir que els japonesos menjen més yakitori que no pas sushi. Així que és una experiència que no pot faltar en qualsevol visitant del país!

 

Tagged with:
 

Aquest any he tingut el privilegi de tornar a córrer la Marató de Tòquio. Hi ha una pila de gent que la vol córrer, i per això es fa un sorteig. De totes maneres, als estrangers ens és molt fàcil, hi ha unes places guardades pels que venen de fora i mai no s’omplen. En canvi, de cada 10 japonesos que fan la preinscripció només 1 la pot córrer!

La cursa comença al peu de l’Ajuntament de Tokyo, al barri de Shinjuku -新宿-. Hi ha tonelades de gent al voltant dels gratacels de l’Ajuntament -都庁-. Però tot està excel.lentment organitzat. L’únic problema, és que si es vol anar al lavabo abans de començar, s’ha de preveure amb molta antel.lació, per una cua de 18 persones he hagut d’esperar mitja hora!

9:10, tret de sortida! Visca! Comença la festa! Passem per davant del majestuós Ajuntament i de totes les personalitats de la ciutat, i atravessem el barri de Shinjuku. Hi ha milers de persones aglomerades per desitjar-nos sort, impressionant! El recorregut és fantàstic, ideal per a fer el turista, perquè es passa per tots els punts turístics: Shinjuku -新宿- (sortint de l’Ajuntament i passant pel Cocoun), Tokyo -東京- (bordejant el Palau Imperial -御苑-), Roppongi -六本木-(amb vistes a la Torre de Tokyo), Shinagawa -品川-, Ginza -銀座- (passant per totes les glamouroses botigues i edificis originals de diferents marques de cosmètics i roba, l’edifici en si és part de la publicitat), Asakusa -浅草-(encarant la porta Kaminarimon -雷門-), Odaiba -お台場- (acabant al Tokyo Big Sight)…

La marató és un carnaval, moltíssima gent va disfressada, alguns s’han currat molt la disfressa, d’altres només porten algun barret original, però fa que sigui tot un espectacle! Doraemons, Hello Kitty, empresaris, travestis, Ossets, cheerleaders, Sky Trees, Torres de Tokyo, Jesucrist, geishes, samurais…

Durant tot el recorregut hi ha una pila d’avituallaments d’aigua i menjar (plàtans, raïm, gominoles, pa…), a més, la gent que anima també ofereix de tot (fruita, pastissets, sopa, beguda…). No hi ha km on no hi hagi gent animant. Els fa molta gràcia veure un estranger córrer, i noto que m’animen moltíssim, no només em diuen “Ganbate” (=vinga!, tu pots! paraula que els japonesos l’utilitzen en qualsevol ocasió), sinó q també em criden “Uaito! Uaito!” (=white, pronunciat a la japonesa), em fa molta gràcia, i realment em dóna ànims!

L’últim tram és dur, es el camí cap a Odaiba, després d’un recorregut pla s’ha de creuar diferents ponts, és a dir, pujada i baixada… en aquestes alçades les pujades costen una infinitat, i les baixades ja no fan cap gràcia, però l’emoció de l’arribada em manté, falta poc per acabar! Després de donar mitja volta al Tokyo Big Sight, ja creuo la línia d’arribada!!! Ara els crits de la gent ja no diuen “Ganbate”, sinó “Otsukaresamadeshita!”

L’arribada és genial, a part de l’emoció, la medalla de “finnisher”… el gran regal són unes piscinetes per poser els peus en remull en aigua ben calenteta, senta a glòria!

Animo ferventment a tots aquells corredors que tinguin ganes de fer una marató èpica, a estar alerta al mes d’agost per a fer la inscripicó de la Tokyo Marathon 2013, doncs és quan s’ha de fer la preinscripció, després esperar fins a l’octubre que t’acceptin, i llavors ja fer el pagament per poder gaudir d’allò més el mes de febrer!

 

Tagged with: